El proper 20 de novembre, hi ha convocades eleccions al Parlament
Espanyol. Ja sabem el resultat. Totes les enquestes coincideixen en que el proper
president del Govern serà Mariano Rajoy.Si per alguna raó no es verifica el resultat
previst, llavors el president del Govern serà Rubalcaba. Guanyi qui guanyi tot
seguirà igual que abans. “Todo atado y bien atado”. Fins i tot es poden superar a
ells mateixos i empitjorar la situació amb més corrupció, més retallades, més
beneficis per a la banca i les grans empreses, més reduccions salarials, més
augment de jornada, més atur, més ERO’s, noves reformes laborals, més
desnonaments, etc, etc, etc. Si el moviment de les acampades del 15M va
ser compatible amb el creixement del PP i el descens del PSOE a les eleccions
municipals i autonòmiques del 22M, res no fa pensar que aquesta vegada hagi de
ser diferent. Potser perquè molta gent és conscient d’aquesta realitat, una de les
senyes d’identitat del 15M és que NINGÚ NO ENS REPRESENTA.
I és que, malgrat que els polítics continuïn actuant com si no passés res, ens trobem
davant d’una crisi de legitimitat de la democràcia. En els seus inicis la
democràcia de l’antiga Grècia exigia dels càrrecs públics que no fossin retribuïts
més enllà d’una remuneració similar a la que podien percebre en la seva activitat
habitual, no podien ser renovats en el seu mandat i la gestió havia de ser
transparent fins el punt que qualsevol indici de corrupció era considerat un
delicte greu. Res a veure amb un sistema que permet a polítics com Zaplana dir
sense embuts allò de “yo estoy en esto para forrarme”, que tolera centenars de
casos de corrupció (principalment del PP i del PSOE), i que, en lloc de condemnar
políticament els casos de suborn, sembla que se’ls premia electoralment.
Pel que fa als pioners de la democràcia liberal, amb les seves consignes de
llibertat, igualtat i fraternitat, s’oposaven al poder absolut del rei i el seu executiu,
postulant un sistema polític basat en la separació de poders i en l’elecció dels
càrrecs públics. Aquestes idees van servir per oposar a un règim feudal legitimitat en
la voluntat de déu, un sistema capitalista basat en els interessos dels homes de
negocis i en l’obtenció de diners com a valor suprem. Però el liberalisme triomfant
ràpidament va oblidar els seus postulats i el propis defensors de la Revolució
Francesa, tan aviat com van comprovar que els negocis eren compatibles amb
l’absolutisme, van consentir l’estat autoritari i la corrupció durant el govern de
Napoleó III. El primer aliat del despotisme ja no és l’astúcia sense escrúpols del
Príncep de Maquiavel, sinó l’apatia política del poble.
El descobriment de què la tirania es pot exercir sense necessitat d’abolir les
institucions representatives, de què es pot governar amb el consentiment del poble
en contra dels interessos de la majoria, va reduir el concepte de democràcia fins a
transformar-lo en allò que els mateixos liberals anomenen democràcia formal. La
sobirania popular ja no expressa la voluntat del poble, sinó la dels seus
representants, legitimats pels vots en unes eleccions més o menys periòdiques.
Quan les institucions democràtiques no poden garantir els interessos del capital,
els demòcrates no tenen cap recança per donar suport a les dictadures. La nostra
República de 1936 és un bon exemple de com els demòcrates francesos i anglesos,
davant el perill d’una revolució obrera, van preferir el feixisme de Franco amb els
seus aliats Hitler i Mussolini, abans que ajudar la democràcia a Espanya. I, pel
que fa a la resta del món, Chomsky ha explicat molt bé com els EUA s’han
e n c a r r e g a t d ’ o b s ta c u li t z a r l e s democràcies que no garanteixen l’imperi
dels negocis. Argentina i Xile serien el paradigma d’aquesta política.
Quan un sistema polític subverteix els mateixos principis en què es legitima, està
esgotat. El proper dia 20N ens donaran a escollir entre el populisme democristià del
PP i el progressisme socialdemòcrata del PSOE. Dos partits amb discursos
aparentment diferents, però al servei d’un únic neoliberalisme veritable. Tots dos
partits estan d’acord en ampliar l’edat de jubilació fins als 67 anys, en una nova
reforma laboral que lligui els salaris a la productivitat, en reduir els impostos als
més rics, en reduir el dèficit actuant únicament sobre les retallades socials, en
privatitzar els serveis públics com la sanitat i l’educació. Tots dos partits estan
d’acord en fer-nos treballar més hores, amb el consegüent augment de l’atur, en
aplicar les consignes del Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i la Unió
Europea, estan al servei dels homes de negocis en defensa de la dictadura del
capital i en contra dels interessos dels treballadors i les treballadores.
Si volem canviar les coses, és evident que no hem de donar suport
ni al blau dels ocellots ni al vermell dels capolls, ni als seus possibles
aliats CiU, PNB, ERC, IU, IC-VERDSEUA,... Però tampoc als partidets, que no tenen cap opció, però que amb les seves candidatures contribueixen a legitimar el sistema de dominació i explotació al que estem sotmesos. Alguns d’aquests partidets, atrinxerats en un ambigu
anticapitalisme, defensen de forma més o menys velada els principis de la Revolució
Russa de 1917. La història ja ha posat en el seu lloc als partits comunistes de
l’anomenat socialisme real i tots els crims i genocidis que s’han justificat en nom
dels interessos de la classe obrera. La dictadura del proletariat basada en els
principis del marxisme-leninisme ens diuen que ha de ser dictadura per a la
burgesia i democràcia per als treballadors, però, sempre que s’ha dut a la pràctica,
ha acabat en dictadura del partit i punt. Creiem que l’abstenció activa és la millor
forma de lluita contra l’apatia política de la població, per perdre la por al poder i per
desmitificar la fal·làcia de la sobirania popular. Si volem construir una nova
societat, l'única alternativa per a la classe treballadora és deslegitimar l’actual
sistema de partits a través de la desobediència civil, les lluites per
l’autogestió de totes les àrees de la societat i el rebuig general al sistema que
ens explota i ens oprimeix.
L’abstenció activa és l’única forma de respondre davant unes
eleccions que no són res més que la posada en escena de la gran
farsa de la sobirania popular.
110809 nota premsa pirmi 