Entrevista a Àngel Bosqued, Secretari General de CGT Catalunya: "El temps dirà si s’articula un tercer espai sindical capaç de disputar l’hegemonia a CCOO i a la UGT"
Entrevista del setmanari El Triangle
divendres 31 d'agost de 2012
per S Comunicació CGT Catalunya
popularitat : 100%
per S Comunicació CGT Catalunya
popularitat : 100%
Per compartir i difondre:
Entrevista a Àngel Bosqued, Secretari General de CGT Catalunya:
Vostè és un dels primers dirigents sindicals que prové de la banca, la principal responsable de la crisi. Com ho ha viscut?
La culpa recau en els bancs per les pràctiques abusives que han comès mitjançant les hipoteques i les participacions preferents. Però també recau en les companyies asseguradores, les quals s’han enriquit especulant amb aquestes operacions. No participen de l’especulació directa del préstec ni de la hipoteca, d’acord, però són actives en els mercats i en dictar les retallades que avui aplica el poder polític. Els inversors que tenen participacions en els bancs, en les asseguradores o en les controladores del ràting marquen aquestes mesures que, com a treballadors, patim de forma dramàtica.
Per als qui treballeu en aquest sector, com es percep la precarietat mentre observeu com s’actua sense escrúpols posant en venda productes tòxics?
Com a empleat, és difícil enfrontar-s’hi. Fa anys ho escoltàvem dels treballadors de l’automoció, quan explicaven la contradicció de fabricar cotxes que contaminen, així com dels empleats de la química o de la telefonia. Alguns dels assalariats de la banca intuíem què passava, però el problema rau en la indefensió laboral. Per sobreviure a la feina, a vegades t’has d’aplicar una certa autocensura i, només si haguéssim tingut dades fiables d’aquests abusos, hauríem fet insubmissió. Però no ha estat així. Just ara els moviments socials comencen a actuar davant d’activitats que feia anys ningú no s’imaginava.
En aquest context, cal posar l’accent a denunciar aquestes perversions?
Entenc que avui hem d’avantposar les coses urgents a les importants, perquè hem de poder menjar, anar a cal metge, garantir els drets dels immigrants a l’assistència sanitària i lletrada i aturar els desnonaments. I el camí per fer-ho és la mobilització i la confluència dels col·lectius compromesos socialment. L’important, però, és anar més enllà d’aquestes agressions i conscienciar la població sobre la necessitat de construir un altre marc de relacions socials.
Unes regles de joc que evitin les dinàmiques perverses que ens han dut les polítiques neoliberals. Per això hem d’aplegar-nos el màxim d’espais crítics amb aquest sistema injust.
L’estratègia que segueixen les centrals majoritàries (la UGT i CCOO) de negociar les reformes per impedir que siguin menys regressives, no és útil?
Viuen massa immersos en la lògica del sistema. En segons quines circumstàncies segurament és necessària la negociació, perquè no podem fer la revolució cada dia. Però no es plantegen mai una transformació radical en les relacions laborals ni en el sistema productiu. Quan amb la CEOE i el Govern central van signar l’acord social, la UGT i CCOO van obrir la porta a la desregulació laboral en matèria d’horaris i de política salarial. Aquesta flexibilitat és responsabilitat d’ells, perquè dels empresaris ja es podia esperar. Després ha vingut un Partit Popular que s’ha aprofitat de la majoria absoluta per imposar una legislació molt regressiva que les centrals sindicals probablement ni s’esperaven. Però hi insisteixo: amb aquell pacte, ells van obrir la porta.
Les 35 hores, els 1.200 euros de salari mínim, la renda bàsica o altres aspectes que formaven la carpeta de reivindicacions de la CGT, han quedat aparcades per la crisi?
S’emmarcaven en una situació més equilibrada, en la qual crèiem possible escalar uns quants esglaons més respecte als drets laborals. Ara hem reculat, i això ens obliga a mobilitzar-nos per arribar de nou a plantejar aquestes qüestions, en la perspectiva d’un horitzó on l’afany lucratiu no figuri com a únic criteri de prosperitat. Només si la producció és sostenible i útil i satisfà les necessitats de la població, podrem assolir el model social pel qual lluitem. I ho plantegem des del màxim pragmatisme, lluny de les col·lectivitzacions i de l’autogestió dels béns productius que reclama la CGT en tant que organització sindical d’esperit llibertari.
La crisi és una oportunitat per apropar-nos a aquest nou model econòmic?
Les cooperatives ja estan demostrant que suporten millor el daltabaix econòmic. Encara que no és prou estès, i s’oculta en les estadístiques macroeconòmiques, cada vegada són més les persones que opten per crear-ne sense reproduir els esquemes de treball capitalistes. Revelen que hi ha sortides justes de la crisi, com ja ho havia fet en el seu moment la cooperativa de missatgeria Trèvol, quan va inaugurar un model social alternatiu i sistemes de transport sostenibles.
L’altra batalla pendent és superar el descrèdit que teniu els sindicats. Com podeu reconciliar-vos amb la vostra base social?
La CGT hem estat víctimes d’un model de funcionament sindical del qual mai no hem estat partícips. Malgrat això, estem contents perquè hem incrementat l’afiliació i se’ns reconeix entre els moviments socials com una organització en la qual mai no s’han donat casos de corrupció, d’abús d’influència o de manca d’honestedat. A curta distància, això es veu.
Quines conclusions n’heu tret, de la detenció de la vostra secretària a Barcelona, Laura García, pels fets de la vaga del 29-M?
Des del moment que CiU ha aconseguit la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona, tot aquell que surt dels seus paràmetres i s’oposa a les seves polítiques se’l considera enemic i se’l castiga, bé sigui amb la repressió física o mitjançant multes que busquen escanyar la crítica organitzada. Això s’ha endurit un cop el sindicalisme crític, en què s’inclou la CGT, i els moviments alternatius representats pel 15-M, han plantejat una important resposta política. Ja són més de 113 les persones detingudes i encausades per la vaga del 29-M, senyal que la dinàmica repressiva s’ha intensificat amb l’objectiu de dissuadir les protestes.
Es pot parlar de la configuració d’un tercer espai sindical entre la CGT, la CNT, la COS i altres col·lectius menors?
Per ara no hi una confluència estable entre els uns i els altres. Cadascú fa el seu camí, i com que les divergències provenen de lluny, el procés de trobada és lent. Estem per buscar coincidències, i el temps dirà si pot articular-se aquest tercer espai capaç de disputar, algun dia, l’hegemonia a CCOO i a la UGT. L’important és que les nostres idees siguin permeables i arribin al màxim de sectors de la societat.
El triomf de les lluites a TMB pels dos dies de descans setmanal o de les que avui aturen els desnonaments poden ser referents per contrarestar la lògica actual?
Les veiem amb molta simpatia i alguns dels nostres afiliats i afiliades hi estan implicats. Aquestes iniciatives, sumades a les noves formes d’empreses que estan apareixent arran de la crisi, contribueixen a crear referents per propiciar, algun dia, un canvi radical. També la lluita dels miners és un testimoni de la coherència que determinats sectors socials tenen a l’hora d’apostar per una vida més justa i digna.
Amb vista a la tornada de vacances, quin calendari d’accions teniu previst impulsar?
Cal una nova vaga general, a la qual ja vam referir-nos en un congrés federal celebrat a Toledo aquest març passat. Però inclou tres reflexions: d’una banda, que qualsevol vaga general no pot ser entesa com un dia de protesta, sinó com la traca final d’un procés de mobilització continuat; en segon lloc, que aquesta vaga ha de ser col·lectiva, i això vol dir tenir el suport dels dos grans sindicats i moviments socials del país. I, a l’últim, atès que no pot condicionar la dinàmica productiva, ha d’anar acompanyada de vagues de consum prolongades contra empreses explotadores o contaminants, de manera que serveixi per desvetllar les consciències als centres de treball i difondre les alternatives al model econòmic dominant.
En l’àmbit financer què caldria fer?
Tant de bo la gent retirés els diners dels bancs que desenvolupen males pràctiques i els posés en entitats de finances ètiques que ja funcionen. Només falta que entre tots donem a conèixer aquestes experiències d’economia social malgrat ser conscients que, sense uns mitjans potents, és difícil arribar a tota la població.
Què en pensa la CGT del pacte fiscal proposat per CiU? Com afronteu aquest debat?
No entenem que un país s’hagi de salvar mentre la resta pateix els efectes de la crisi, ni tampoc una sobirania basada en la creació d’un nou Estat que reprodueixi els mecanismes de repressió i de control dels altres. La riquesa s’ha de distribuir de manera justa per a tothom, perquè la terra és per a qui la fa produir: els treballadors.
Vostè és un dels primers dirigents sindicals que prové de la banca, la principal responsable de la crisi. Com ho ha viscut?La culpa recau en els bancs per les pràctiques abusives que han comès mitjançant les hipoteques i les participacions preferents. Però també recau en les companyies asseguradores, les quals s’han enriquit especulant amb aquestes operacions. No participen de l’especulació directa del préstec ni de la hipoteca, d’acord, però són actives en els mercats i en dictar les retallades que avui aplica el poder polític. Els inversors que tenen participacions en els bancs, en les asseguradores o en les controladores del ràting marquen aquestes mesures que, com a treballadors, patim de forma dramàtica.
Per als qui treballeu en aquest sector, com es percep la precarietat mentre observeu com s’actua sense escrúpols posant en venda productes tòxics?Com a empleat, és difícil enfrontar-s’hi. Fa anys ho escoltàvem dels treballadors de l’automoció, quan explicaven la contradicció de fabricar cotxes que contaminen, així com dels empleats de la química o de la telefonia. Alguns dels assalariats de la banca intuíem què passava, però el problema rau en la indefensió laboral. Per sobreviure a la feina, a vegades t’has d’aplicar una certa autocensura i, només si haguéssim tingut dades fiables d’aquests abusos, hauríem fet insubmissió. Però no ha estat així. Just ara els moviments socials comencen a actuar davant d’activitats que feia anys ningú no s’imaginava.
En aquest context, cal posar l’accent a denunciar aquestes perversions?Entenc que avui hem d’avantposar les coses urgents a les importants, perquè hem de poder menjar, anar a cal metge, garantir els drets dels immigrants a l’assistència sanitària i lletrada i aturar els desnonaments. I el camí per fer-ho és la mobilització i la confluència dels col·lectius compromesos socialment. L’important, però, és anar més enllà d’aquestes agressions i conscienciar la població sobre la necessitat de construir un altre marc de relacions socials.
Unes regles de joc que evitin les dinàmiques perverses que ens han dut les polítiques neoliberals. Per això hem d’aplegar-nos el màxim d’espais crítics amb aquest sistema injust.
L’estratègia que segueixen les centrals majoritàries (la UGT i CCOO) de negociar les reformes per impedir que siguin menys regressives, no és útil?Viuen massa immersos en la lògica del sistema. En segons quines circumstàncies segurament és necessària la negociació, perquè no podem fer la revolució cada dia. Però no es plantegen mai una transformació radical en les relacions laborals ni en el sistema productiu. Quan amb la CEOE i el Govern central van signar l’acord social, la UGT i CCOO van obrir la porta a la desregulació laboral en matèria d’horaris i de política salarial. Aquesta flexibilitat és responsabilitat d’ells, perquè dels empresaris ja es podia esperar. Després ha vingut un Partit Popular que s’ha aprofitat de la majoria absoluta per imposar una legislació molt regressiva que les centrals sindicals probablement ni s’esperaven. Però hi insisteixo: amb aquell pacte, ells van obrir la porta.
Les 35 hores, els 1.200 euros de salari mínim, la renda bàsica o altres aspectes que formaven la carpeta de reivindicacions de la CGT, han quedat aparcades per la crisi?S’emmarcaven en una situació més equilibrada, en la qual crèiem possible escalar uns quants esglaons més respecte als drets laborals. Ara hem reculat, i això ens obliga a mobilitzar-nos per arribar de nou a plantejar aquestes qüestions, en la perspectiva d’un horitzó on l’afany lucratiu no figuri com a únic criteri de prosperitat. Només si la producció és sostenible i útil i satisfà les necessitats de la població, podrem assolir el model social pel qual lluitem. I ho plantegem des del màxim pragmatisme, lluny de les col·lectivitzacions i de l’autogestió dels béns productius que reclama la CGT en tant que organització sindical d’esperit llibertari.
La crisi és una oportunitat per apropar-nos a aquest nou model econòmic?Les cooperatives ja estan demostrant que suporten millor el daltabaix econòmic. Encara que no és prou estès, i s’oculta en les estadístiques macroeconòmiques, cada vegada són més les persones que opten per crear-ne sense reproduir els esquemes de treball capitalistes. Revelen que hi ha sortides justes de la crisi, com ja ho havia fet en el seu moment la cooperativa de missatgeria Trèvol, quan va inaugurar un model social alternatiu i sistemes de transport sostenibles.
L’altra batalla pendent és superar el descrèdit que teniu els sindicats. Com podeu reconciliar-vos amb la vostra base social?La CGT hem estat víctimes d’un model de funcionament sindical del qual mai no hem estat partícips. Malgrat això, estem contents perquè hem incrementat l’afiliació i se’ns reconeix entre els moviments socials com una organització en la qual mai no s’han donat casos de corrupció, d’abús d’influència o de manca d’honestedat. A curta distància, això es veu.
Quines conclusions n’heu tret, de la detenció de la vostra secretària a Barcelona, Laura García, pels fets de la vaga del 29-M?Des del moment que CiU ha aconseguit la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona, tot aquell que surt dels seus paràmetres i s’oposa a les seves polítiques se’l considera enemic i se’l castiga, bé sigui amb la repressió física o mitjançant multes que busquen escanyar la crítica organitzada. Això s’ha endurit un cop el sindicalisme crític, en què s’inclou la CGT, i els moviments alternatius representats pel 15-M, han plantejat una important resposta política. Ja són més de 113 les persones detingudes i encausades per la vaga del 29-M, senyal que la dinàmica repressiva s’ha intensificat amb l’objectiu de dissuadir les protestes.
Es pot parlar de la configuració d’un tercer espai sindical entre la CGT, la CNT, la COS i altres col·lectius menors?Per ara no hi una confluència estable entre els uns i els altres. Cadascú fa el seu camí, i com que les divergències provenen de lluny, el procés de trobada és lent. Estem per buscar coincidències, i el temps dirà si pot articular-se aquest tercer espai capaç de disputar, algun dia, l’hegemonia a CCOO i a la UGT. L’important és que les nostres idees siguin permeables i arribin al màxim de sectors de la societat.
El triomf de les lluites a TMB pels dos dies de descans setmanal o de les que avui aturen els desnonaments poden ser referents per contrarestar la lògica actual?Les veiem amb molta simpatia i alguns dels nostres afiliats i afiliades hi estan implicats. Aquestes iniciatives, sumades a les noves formes d’empreses que estan apareixent arran de la crisi, contribueixen a crear referents per propiciar, algun dia, un canvi radical. També la lluita dels miners és un testimoni de la coherència que determinats sectors socials tenen a l’hora d’apostar per una vida més justa i digna.
Amb vista a la tornada de vacances, quin calendari d’accions teniu previst impulsar?Cal una nova vaga general, a la qual ja vam referir-nos en un congrés federal celebrat a Toledo aquest març passat. Però inclou tres reflexions: d’una banda, que qualsevol vaga general no pot ser entesa com un dia de protesta, sinó com la traca final d’un procés de mobilització continuat; en segon lloc, que aquesta vaga ha de ser col·lectiva, i això vol dir tenir el suport dels dos grans sindicats i moviments socials del país. I, a l’últim, atès que no pot condicionar la dinàmica productiva, ha d’anar acompanyada de vagues de consum prolongades contra empreses explotadores o contaminants, de manera que serveixi per desvetllar les consciències als centres de treball i difondre les alternatives al model econòmic dominant.
En l’àmbit financer què caldria fer?Tant de bo la gent retirés els diners dels bancs que desenvolupen males pràctiques i els posés en entitats de finances ètiques que ja funcionen. Només falta que entre tots donem a conèixer aquestes experiències d’economia social malgrat ser conscients que, sense uns mitjans potents, és difícil arribar a tota la població.
Què en pensa la CGT del pacte fiscal proposat per CiU? Com afronteu aquest debat?No entenem que un país s’hagi de salvar mentre la resta pateix els efectes de la crisi, ni tampoc una sobirania basada en la creació d’un nou Estat que reprodueixi els mecanismes de repressió i de control dels altres. La riquesa s’ha de distribuir de manera justa per a tothom, perquè la terra és per a qui la fa produir: els treballadors.
Entrevista a Àngel Bosqued, Secretari General CGT Catalunya (1a part). El Triangle from CGT Catalunya
Entrevista a Àngel Bosqued, Secretari General CGT Catalunya (2a part). El Triangle from CGT Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada