Repassem diversos dels escàndols que mostren la mala gestió i els abusos que han transformat la sanitat pública catalana en un negoci per a uns pocs.
Mentre va haver-hi diners, les coses van anar sobre rodes. El sistema sanitari català ha estat durant els últims anys un referent de qualitat indiscutit a nivell mundial. Amb una de les inversions percentuals de PIB més baixes d’Europa, els catalans van gaudir d’un sistema d’una qualitat per sobre de la mitjana europea. Però darrere d’aquests èxits es va amagar durant anys una realitat molt menys exemplar: la d’un sistema opac, caracteritzat per l’amiguisme, l’enriquiment escandalós de persones i empreses properes al poder i la fallada generalitzada dels sistemes de control.
Ara, la baixada del cabal de diners públics que rega el sistema sanitari deixa al descobert moltes d’aquestes misèries. Misèries que, curiosament, estan protagonitzades per les mateixes persones que avui es presenten com els ‘experts’ capaços de ‘reformular’ el sistema per fer-lo ‘més eficient’.
En els últims mesos, l’opinió pública catalana ha vist amb incredulitat i indignació com el que fins fa poc era un motiu d’orgull s’ha convertit en el paradigma de la mala gestió del públic. I el pitjor és que tot apunta al fet que només és el principi.
Davant el creixent nombre d’escàndols, cada dia es fa més difícil pensar que es tracta de pràctiques aïllades protagonitzades per individus sense escrúpols. Tot indica que ens trobem davant un problema estructural. Una estructura pensada per afavorir pràctiques molt allunyades de l’interès general.
A continuació ens referirem a quatre casos concrets protagonitzats per quatre personatges molt rellevants en la sanitat catalana. Quatre casos que ens ajuden a fer-nos una idea de la magnitud de la tragèdia sanitària catalana:
RAMÓN BAGÓ
La dificultat per veure on acaba el públic i comença el privat és una constant en la sanitat pública catalana. Un fet que Ramón Bagó, exalcalde de Calella i alt càrrec en l’època de Jordi Pujol, encarna a la perfecció. Un reportatge publicat per Cafèambllet el descrivia com “l’home que es contractava a si mateix amb diners públics”. D’una banda tenim al Ramón Bagó públic, fundador del Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC, ara CSC), un ens que gestiona desenes d’hospitals finançats amb diners públics. L’altra cara de Ramón Bagó és empresarial: paral·lelament a la seva carrera política i gestora d’allò públic, Bagó va construir un imperi, el Grup Serhs, format per més de 60 empreses, que tenen en els contractes públics una de les seves principals fonts d’ingressos. Un exemple d’això és la divisió de catering del Grup Serhs que dóna de menjar en escoles públiques, presons i hospitals finançats per la Generalitat. El problema arriba quan desenes de milions d’euros d’aquests contractes obtinguts per Bagó arriben des dels hospitals públics gestionats pel CHC... dirigit per Bagó.
Segons el diari El País, Bagó va rebre 50 milions en contractes del CHC, 15 d’ells de manera irregular. L’Oficina Antifrau, dependent del Parlament de Catalunya, va obrir una investigació fa sis mesos arran del publicat per la revista Cafèambllet, però encara no sap res. Sembla que el cap d’aquesta oficina, nomenat per Artur Mas, s’ho pren amb calma.
JOSEP PRAT
L’entrada de David Vidal a l’Ajuntament de Reus (Tarragona) va suposar el principi de la fi d’un dels homes més poderosos de la sanitat pública catalana. El jove regidor de la formació Candidatura d’Unitat Popular va trencar el pacte de silenci que al llarg de dècades va permetre a Josep Prat moure els fils sanitaris sense control. A través de l’empresa municipal Innova, Prat va aconseguir fer-se amb el control del 75% del pressupost municipal de Reus i amb el control gairebé absolut de l’hospital de Reus, la seva gestió i la construcció del seu nou i espectacular edifici.
Vidal també va descobrir que Prat cobrava 27.000 euros mensuals, alguna cosa fins llavors secret. Però hi havia més: mentre dirigia l’Institut Català de la Salut (ICS), l’empresa pública que gestiona la major part dels grans hospitals públics catalans, Prat era vicepresident de United Surgical Partners, l’empresa d’hospitals privats més gran d’Espanya. Encara que el que finalment ha fet dimitir a Josep Prat de la presidència del ICS va ser el que es coneix com ‘Cas Manté’.
CARLES MANTÉ
Pocs mesos després d’abandonar la Direcció del CatSalut, Carles Manté va fundar CCM Estratègies i Salut. Amb prou feines vuit dies després de la seva fundació, l’empresa rebia de part de Josep Prat el primer dels contractes que durant quatre anys van reportar a Manté gairebé 800.000 euros per “treballs de consultoria”. Uns treballs dels quals no hi ha més rastre que uns pocs folis signats per Manté.
Fins a fa poques setmanes, Manté era el president dels hospitals de Blanes i Calella, la irregular activitat dels quals va quedar registrada en l’escandalós Informe Crespo.
XAVIER CRESPO
La pressió del poder polític va aconseguir que la Sindicatura de Comptes frenés l’Informe Crespo. Aquest informe detallava les irregularitats comeses per Xavier Crespo –llavors alcalde de Lloret i avui diputat de CiU– com a gestor en empreses dels hospitals de Blanes i Calella. Unes irregularitats que, segons El País, van significar pèrdues properes als tres milions d’euros. L’Informe Crespo, que només va veure la llum gràcies al treball periodístic, és un exemple, al costat de la inoperància de l’Oficina Antifrau, de l’estrepitós fracàs dels sistemes de vigilància i control sobre la gestió de la sanitat pública catalana. Un fracàs que ha permès que els quatre casos descrits hagin estat possibles. Un fracàs que, amb seguretat, oferirà molts més escàndols.
* Article d’Albano Dante, de la revista Cafèambllet, publicat al núm 179 de la revista Diagonal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada